Després d’una breu explicació del procés que ens ha portat a desenvolupar aquesta activitat, a partir de les lectures i debats d’un parell de companys, hem dedicat alguns minuts a reflexionar sobre algunes dificultats a què s’enfronta el nostre treball. Per a començar, les dificultats per a motivar els adolescents i la poca valoració social de l’esforç i el coneixement. Partint del fet que vivim envoltats d’un culte generalitzat a l’hedonisme i al plaer, veiem necessari que els docents ens reafirmem en el nostre paper d’especialistes que, amb la formació necessària, hem de ser capaços de fer una proposta formativa coherent per als alumnes, tot i que hàgem d’enfrontar-nos, en diverses ocasions, a la incomprensió o resistència d’estudiants i famílies que no veuen utilitat o trascendència al que ensenyem, o que pel contrari consideren que hem d’estar sempre “innovant” en lloc d’aplicar allò que puga ser més “eficaç” o coherent. Tot i això, tenim també clar que cal qüestionar-se els estereotipus al voltant dels adolescents, que moltes vegades tenen més inquietuds de les que nosaltres o la societat pensem.
Aquestes qüestions han donat pas a altres preguntes de molta importància, com són la participació de la resta de la comunitat educativa –i de la societat– en les decissions que afecten l’escola, i el domini que com a docents hem de tindre sobre el nostre propi treball.
Pel que fa al primer problema, hem valorat la naturalesa complexa de l’educació, que no es pot reduir a una qüestió tècnica, sinó que ha de ser de la incumbència de tota la societat, desde el coneixement, l’argumentació i la clarificació dels objectius de l’escola, superant en primer lloc la visió credencialista. L’educació ha de protegir-se davant d’aquestes pressions, com són també l’obsessió per la immediatesa, la pressió per “completar el currículum” o l’hegemonia de la raó instrumental, per a no anar en una direcció que sabem que no és la correcta. Però la concreció d’aquestes formes de veure l’escola ja les tenim ben arrelades a la institució: observem que les formes d’avaluació, entre altres assumptes, amb l’exigència de resultats immediats, són un obstacle a l’hora d’explicar i mostrar quina és la nostra tasca, que es fa a més llarg termini del que marca una avaluació.
A mesura que avança la discussió, es fa més visible la necessitat de replantejar-se les coses, i també el valor que té el fet que un grup de docents reflexione col•lectivament sobre la seua pràctica. D’aquesta manera, el debat es trasllada necessàriament al fet que l’educació no pot respondre als problemes a impulsos, sinó que cal fonamentar les decissions curriculars, organitzatives, etc.; però, en aquest punt, sorgix el problema del currícul i la seua elaboració, que es deixa en mans d’uns “experts” que establixen directrius al marge del que passa a les aules i basant-se en criteris no sempre explícits. Davant açò, als docents ens queda centrar-nos, com a referència, en les finalitats que atribuïm a l’educació i en el tipus de persona que volem “produir”: en primer lloc, la necessitat de fomentar la reflexió i el pensament crític.
Ens queda, per tant, prendre la direcció de la nostra pròpia tasca a peu d’aula, tot posant en qüestió l’autoritat dels “experts” davant el paper del professorat. Cal clarificar la nostra funció en el sistema i la que ens atribueixen les famílies; ser capaços de prendre decisions sobre la nostra pràctica i de qüestionar diversos aspectes, des de l’ús dels llibres de text fins a la manera en què desenvolupem el currículum; i organitzar-nos per a debatre i recolzar-nos en el treball de donar forma a una escola més propera a les finalitats que li atribuïm. La qual cosa inclou, és clar, la necessitat d’establir uns instruments de discussió, argumentada i sossegada, amb les famílies sobre el que volem de l’educació.
0 comentarios :
Publicar un comentario